Noema: objecte de la consciència segons la fenomenologia que fa referència al realisme.
Prejudici: judici previ que hem adquirit per educació, cultura i socialització.
Ignorància: estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.
Autoritat: criteri de veritat en el qual s’accepta una afirmació com a certa perquè prové d’algú amb rigor del coneixement de la seva matèria.
Coherència lògica: criteri logicomatemàtic que consisteix a comprovar que no hi ha contradicció entre els enunciats que pertanyen a un mateix sistema.
Adequació: relació especial d’ajust entre l’objecte i el subjecte.
Utilitat: criteri de veritat en el que un enunciat és pren com a cert quan ens beneficia.
Consens: acord entre una comunitat d’interlocutors.
Contingència: allò que és, però pot deixar de ser i pot no haver estat.(s’oposa a la necessitat)
Necessitat: allò que és absolutament real i com que existeix no pot no existir ni ser d’una altre manera.
Realitat virtual: conjunt de percepcions i sensacions generades amb l’ajuda d’un suport tècnic.(món 3)
Món 2 (Popper): realitat psíquica formada per pensaments, desitjos, records,...
Problema de la inducció: fet que no és clar ni justifica, com es poden obtenir lleis cientifiques vàlides per a tots els fenomen. (ex: corbs)
Falsacionisme: salvació de la inducció, no s’obtenen conclusions universals a partir d’enunciats singulars o a l’inrevés. És a dir un enunciat es científic, si és refutable.
Principi de verificació: els enunciats i hipòtesis científics no es poden verificar, si no que han de poder ser falsats, refutats. És a dir un enunciat és científic, si és refutable.
Paradigma: concepció del món que comparteix una comunitat científica.
Ciència normal: procés discontinu i no acumulatiu, es produeixen períodes d’estabilitat en la ciència, en el qual una comunitat de científics comparteixen un mateix paradigma.
Revolució científica: procés de substitució d’un paradigma per un altre.
Anarquisme metòdic: no hi ha cap mètode totalment necessari i útil, si no que tots serveixen, tot s’hi val.
Feyerabendà “tot val” perquè no hi ha cap enunciat universal vàlid”.
Context de descobriment: defensa que els aspectes socials són fonamentals en l’activitat científica.Prejudici: judici previ que hem adquirit per educació, cultura i socialització.
Ignorància: estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.
Autoritat: criteri de veritat en el qual s’accepta una afirmació com a certa perquè prové d’algú amb rigor del coneixement de la seva matèria.
Coherència lògica: criteri logicomatemàtic que consisteix a comprovar que no hi ha contradicció entre els enunciats que pertanyen a un mateix sistema.
Adequació: relació especial d’ajust entre l’objecte i el subjecte.
Utilitat: criteri de veritat en el que un enunciat és pren com a cert quan ens beneficia.
Consens: acord entre una comunitat d’interlocutors.
Contingència: allò que és, però pot deixar de ser i pot no haver estat.(s’oposa a la necessitat)
Necessitat: allò que és absolutament real i com que existeix no pot no existir ni ser d’una altre manera.
Realitat virtual: conjunt de percepcions i sensacions generades amb l’ajuda d’un suport tècnic.(món 3)
Món 2 (Popper): realitat psíquica formada per pensaments, desitjos, records,...
Problema de la inducció: fet que no és clar ni justifica, com es poden obtenir lleis cientifiques vàlides per a tots els fenomen. (ex: corbs)
Falsacionisme: salvació de la inducció, no s’obtenen conclusions universals a partir d’enunciats singulars o a l’inrevés. És a dir un enunciat es científic, si és refutable.
Principi de verificació: els enunciats i hipòtesis científics no es poden verificar, si no que han de poder ser falsats, refutats. És a dir un enunciat és científic, si és refutable.
Paradigma: concepció del món que comparteix una comunitat científica.
Ciència normal: procés discontinu i no acumulatiu, es produeixen períodes d’estabilitat en la ciència, en el qual una comunitat de científics comparteixen un mateix paradigma.
Revolució científica: procés de substitució d’un paradigma per un altre.
Anarquisme metòdic: no hi ha cap mètode totalment necessari i útil, si no que tots serveixen, tot s’hi val.
Feyerabendà “tot val” perquè no hi ha cap enunciat universal vàlid”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada