Activitat 40

Una altra formulació de l'hilemorfisme

Aquest text d’un dels filòsofs més important de la història i que més influència a tingut , pertany al llibre VII de la Metafísica d’ Aristòtil .

El que principalment ens explica, és que podem classificar la substància segons a qui correspon. Trobem que allò capaç d’existir per si mateix té com a substància l’universal del subjecte, és a dir l’ésser entès com a substància. Aquesta està unida per dos principis , un es la matèria i l’altre li proporciona la forma , de manera que unides formen una única substància que constitueix la seva essència.
 Són dues realitats que no es poden separar, perquè si la matèria perd la seva forma s’elimina la idea que es trobava en la mateixa realitat sensible, com seria el cas de l’estàtua de bronze.
Tots dos principis de la substància sempre han d’estar units perquè  l’un no es dona sense l’altre i la causa més important és la final, ja que a partir de la causa material(bronze), la formal(idea d’escultura) i la eficient(qui realitza l’objecte) assolim l’objectiu pel qual es realitza un canvi d’una substància.

Podríem comparar aquesta teoria d’ Aristòtil amb les tesis d’ Heràclit.
I és que totes dues, a partir dels canvis esdevenen un model de la matèria i que alhora els elements que s’emprenen per formar-la són necessaris .
I d’altra banda amb la teoria de Plató, que defensa que les idees es troben separades de les coses i que les coses participen de les idees, no com Aristòtil que defensa que la forma es troba dintre de la matèria i que unides formen una substància, i que les idees es troben a les coses.

Activitat 39

La temprança en la societat

Aquest fragment de text del filòsof Plató pertany al llibre IV de la seva gran obra, La República.
Tal i com ens indica el títol el text tracta  parla d’una de les parts de l’ànima que tindrà una virtut corresponent. La temprança representa la part concupiscible, i esmenta que és diferent al coratge del lluitadors (que correspon a la part irascible de l’ànima) i que la saviesa( la part racional). El filòsof entén aquesta com la part que es diferencia d’allò superior  i inferior , però que trobem un equilibri que proporciona el bé que Plató vol per aconseguir una societat ideal. Totes les parts són diferents i estan ordenades de manera aristocràtica, però que al final cadascuna te la seva corresponent funció i sobretot que son necessàries.
 De manera que arribem a la conclusió que la temprança és un acord natural entre totes les parts que componen l’anima i que governen una societat, que permet arribar aconseguir la justícia i el bé per formar una utopia.

Activitat 38

Les parts de l’ànima i les virtuts

Aquest fragment de text del filòsof atenès del s. V, Plató, forma part del llibre La República .
Parla sobre les parts de l’ànima i de la seva relació amb les virtuts per tal d’aconseguir , és a dir la justícia. Aquesta s’aconsegueix si cadascun realitza allò que li correspon, ja que encara que tinguem rangs diferents totes les activitats són necessàries.
Per a la política no només  s’ha de manar, sinó que la part racional ha de saber governar, per tal de transmetre a la societat els valors, les idees, coneixements ... que només ell sap i així la part irascible i la concupiscible lluitin i treballin per aconseguir el bé i poder formar una societat ideal i perfecte que tingui com a eix principal la justícia.

Activitat 37

El coneixement racional

Aquest fragment de text titulat El coneixement racional, pertany a l’obra Cràtil escrita durant el seu període de maduresa als diàlegs dogmàtics,del filòsof atenès del s. V a.C, Plató; i es basa en l’existència del coneixement.

I és que si el coneixement és canviant mai podrem  arribar a la seva essència. Ja que el que un dia haurà canviat a l’endemà; de manera que diu que el coneixement no te subjecte ni objecte. Arriba a la conclusió de que el que està al món sensible es troba en un flux continu que ens impedeix arribar al coneixement. Mentre que a través del món intel·ligible podrem arribar a la idea i al coneixement ja que sempre serà la mateixa i no canviarà mai, de manera que podrem saber si existeix allò que és bell i bo i poder captar la veritat de cadascun del éssers.

Aquesta teoria es podria comparar amb la d’Heràclit , que en aquest cas l’arkhé  i el principi de totes les coses seria el coneixement que es troba en un flux i canvi continu.

Activitat 36

Ciència i opinió, (episteme i doxa)

Aquest text pertany de Plató pertany a la seva obra de l’etapa de maduresa o diàlegs dogmàtics, La República.

És un dialeg que reflexa la seva teoria del coneixement explicant-lo amb conceptes com són l’episteme referint-se a la ciència, i la doxa a l’opinió. Principalment es pregunta quins són els veritables filòsofs; i arriba a la conclusió que només arriba al coneixement aquell que determina que les coses són còpies de les idees, que en aquest cas les opinions són còpies de la ciència ( ja que les opinions és la part del coneixement que es centra en els objectes sensibles i particular, mentre que la ciència és el grau de coneixement més alt que es basa e les idees o bé, idea principal.
Per tant, aquells capaços de trobar l’essència podran fer de guies educadors per a la resta dels humans per tal de que puguem arribar al  grau de coneixement que ens permet passar de la doxa a l’episteme, és a dir, arribar al món intel·ligible.

Activitat 35

El Demiürg com a causa ordenadora del món.

Aquesta fragment escrit per representar que el món sensible també te importància encara que no sigui del tot perfecte, va ser escrit pel filòsof atenès Plató a la seva obra de El Demiürg com a causa ordenadora del món.

Explica que tot neix d’una causa, ja que a partir se’n deriven les idees, és a dir entitats que realment existeixen.
El Demiürg ens serveix com a model de la incorporació del món sensible al món intel·ligible, per intentar produir un món perfecte però que mai existirà.
Diu que tot el que naixés d’aquesta manera hauria de ser bell, però és impossible ja que la idea de la bellesa existeix per si mateixa i no podria haver nascut, només dir que les coses participen de les idees. 
I per últim, esmenta que el Demiürg és la més perfecta de les causes de les idees, encara que és imperfecta perquè pertany al món sensible.

Podríem comparar aquesta teoria de Plató la del  noûs d’Anaxàgores, ja que és igual que el Demiürg, un  principi d’ordre en el kaos que existeix per si mateix, és independent, etern i lluminós i impossible de ser barrejat ja que sinó perdria la seva essència.

Activitat 34

El mite de la caverna, Plató

El filòsof atenès del segle V a.C , Plató , ens explica a través del Mite de la caverna la seva teoria del món sensible (coses) i del món intel·ligible (idees).

Trobem a homes encadenats dins d’una caverna, que només veuen ombres pel reflex del llum; i que només quan surtin podran observar i descobrir el món real.
Plató diu que per aconseguir arribar a la veritat i la raó, has de seguir un camí ; en aquest cas els homes han de sortir cap al món exterior, per tal de trobar el bé perfecte (Sol).
Ja que el món en el que és troben, és el les suposicions que creuen que el que veuen és cert(ombres) , però no s’adonen que viuen dins d’una aparença que els fa perdre la raó, perquè aquestes són una simple projecció de la realitat.
L’única manera d’assolir el coneixement és passar de l’ ignorància  a la saviesa ( sortir de la caverna).

Activitat 33

 Gòrgias de Leontinos

 

Aquest fragment de Gòrgias : Contra els matemàtics pertany al llibre del Sext Empíric.
Explica, que per argumentar que res no existeix diem que no perquè primer hem de saber allò que existeix per saber que no, per tant si no existeix deu ser perquè el que pensem que existeix tampoc existeix. De manera que arribem a la conclusió que res no existeix perquè no podem justificar el que és.
Allò que no és no existeix ni tampoc allò que existirà serà cert perquè ni hi ha existència de res. I també a l’inrevés, ja que el que diem que allò és pot ser etern o engendrat tampoc existeix ni existirà. Ja que alguna cosa eterna no té cap principi, per tant si el seu principi no existeix, no existirà res.

En teoria si no és etern per que no existeix, seria infinit però tampoc tenim argument per dir si existeix perquè no es troba en cap lloc; així que de totes maneres res existeix.
I això suposa que l’ésser no existeix ja que com si hem dit anteriorment aquest és etern i engendrat, però sabem que no existeix, significa que l’ésser tampoc existeix en absolut.
Tampoc podem dir que el que existeix és un o múltiple ja que no sabem la quantitat d’unitats que existeixen.
Arribem a la conclusió de que res existeix perquè si el que no és no existeix, estem dient alhora que el que és en la seva existència és com dir que no és; per tant l’únic que podem dir és que no existeix cap dels dos, perquè res és.

Activitat 32

La filosofia d’Empèdocles i Anaximandre

Trobem algunes diferències i semblances entre aquests filòsofs presocràtics: Empèdocles i Anaxàgores.
La filosofia d’Empèdocles es basa en la natura i en la religió i que tot es troba al món: aire, aigua, terra i foc, i que tots el éssers humans estem formats per aquests quatre elements . L’amor i l’odi són necessàris per donar lloc a qualsevol resultat.
En canvi, la filosofia d’Anaxàgores  explica que tot té un origen , i que el món no és una única unitat. Els éssers estem formats per les homeomeries (llavors). I que l’amor i l’odi  no donen cap resultat.
I finalment trobem que la principal semblança entre aquest presocràtics és que tenen un element etern: Empèdocles utilitza el noûs i Anaxàgores les homeomeries.

Activitat 31

Parmènides

Aquest text del filòsof  Parmènides parla sobre la seva teoria de l’ésser.
Explica  que l’esser únic etern i  immutable, i que simplement és i serà. De la mateixa manera que el no-ésser no és ni serà mai, ja que del no res no pot sorgir res.

No pot existir el no ésser perquè no te cap origen i no pot ser pensat ni ho serà, ja que només tenim una idea de l’ésser. I tampoc podem dir que és el seu contrari ja que és Heràclit qui defensa la teoria de la succesió de contrari.
Parmènides arriba a a conclusió que no pot existir res que no pugui ser pensat, i sobretot que hem de seguir el camí de la veritat; i és que l’ésser és en si mateix etern i engendrat i únic, així que per tant que si tampoc te moviment perquè és immòbil aquest ens el podem imaginar amb una forma rodona, com el món.

Activitat 30

Textos d’ Heràclit

En aquests fragments, Heràclit mostra la seva teoria de que tot està en un flux i canvi continu, i la succesió o lluita de contraris
.
Diu que tot té una raó que explica que les coses canvien continuament la seva essència, que el filòsof l’anomena “logos” o raó universal.
La natura i les coses existeixen per un principi que per a Heràclit l’arkhé és el foc, ja que simbolitza aquesta lluita i oposició. El cosmos també existeix per un “logos” i és que és un foc que s’encén i s’apaga.

En conclusió el que reflecteix Heràclit al seus textos és que: l’ésser humà no se’n adona o no vol donar-li importància al lógos,(text 1) però sabem que tot té una raó universal i que tot està constituït per la natura(text 5); i que encara que trobem canvis al nostre voltant que s’oposen són necessaris per poder avançar ja que tot prové i té relació amb el “lógos” (text 6).

Activitat 29

El text d’Anaximandre

D’allà d’on ve el naixement als éssers, allà troben també la seva destrucció, segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia, segons l’ordre del temps.

Aquest és l’únic fragment de text que es conserva del filòsof Anaximandre de Milet. Explica l’ordre del cosmos, que tot comença i acaba en el mateix lloc, l’ápeiron. Trobem que l’arkhé d’Anaximandre és l’ápeiron i que utilitza aquest terme per determinar l’origen i la destrucció de les coses, a més tot succeeix a la natura i és aquesta qui decideix el nostre final segons la necessitat que hem usat d’aquesta.

Activitat 28

Nou curs, nova filosofia.  

Comencem un nou curs  i una nova filosofia!
Ja estem a 2n de Batxillerat, i ara ens toca saber quina és la història de la filosofia.

Activitat 27

 Dilemes morals  (pàgina 206)

Dilema 1

-És correcte mentir per protegir a algú ?En principi no, però segons les circumstàncies depèn.  Per exemple en aquest cas no es correcte, però  si menteixes per protegir o salvar la vida d’ algú si que seria moralment correcte.
-Que és abans: protegir un fill perquè no pateixi o que un fill no comenti una una injustícia encara que pateixi ?Per a una mare seria abans que el seu fill no patís, però també procuraria que no cometis cap mena d’injustícia, encara que l’hauria de fer patir per a que no s’acostumés.
-El fi “aprovar” justifica tots els mitjans ?No, perquè el procediment amb el qual s’aconsegueixen les coses també es molt important
-La intenció de la mare d’en Lluís és bona ?
La intenció que realitza la mare perjudica inconscientment al seu fill.
-Podem tenir bones intencions i que les conseqüències d’allò que fem siguin perjudicials ? Si, en aquest cas tindria la conseqüència perjudicial seria que l’enxampessin.
-Quines conseqüències pot tenir per a la personalitat d’en Lluís adquirir aquest costum ?Doncs, que un dia la seva mare no li fes el favor de manera que quedaria com a mentider davant de tothom , que és xoques contra la paret, o bé podria anar endarrerit al nivell dels seus companys.
-És comparable la conducta d’en Lluís a “copiar en els exàmens” ? Justifica la resposta i pensa si seria més lleu o més greu. Què és millor aprovar amb trampes o suspendre amb trampes ? Per a en Lluís l’és millor aprovar copiant perquè és el seu fi, però en realitat s’està enganyant a ell mateix, i pot ser que es copiï en un examen i l’aprovi però d’aquesta manera mai arribarà al coneixement d’aquestes coses i no n’aprendrà.  
-Si tots els alumnes fessin com en Lluís, què passaria ?
Que es perdria l’autoritat davant als professors, i s’enganyarien a ells mateixos.

 Dilema 2

-L’Alfons ha de canviar de feina i sacrificar el benestar actual de la seva família pel benestar futur de la humanitat ? Per què ?
 En part si, perquè no es sentia moralment correcte realitzant aquest treball perquè no era ètic, per tant la seva acció i pensament és correcte, encara que malauradament  aquesta tasca la realitzarà un altre, i a més la seva família s’hauria de sacrificar més.
-Tenim obligacions amb les generacions futures ?
Si perquè hem de mantenir el món tal i com l’hem trobat, per a que el pugui gaudir tothom.
-Pot privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència ? Per què ?
Potser si,  però no hauria de ser necessari si féssim un ben ús i no abusar, ja que els recursos son limitats i no sempre renovables.
-Com es pot resoldre el conflicte entre els drets dels pobles a explotar la seva riquesa natural per subsistir i el dret de la humanitat a mantenir els “pulmons” de la terra ? Tots dos són necessaris, per això hauríem d’intentar subsistir amb el propis recursos , i a la vegada el nostre planeta no sortiria perjudicat.
-De qui són responsabilitat els problemes mediambientals ? Dels governs ? Dels individus ? Per què ?
De tots dos,  dels governs per no prendre mesures i dels individus per realitzar-lo; aquests tipus de problemes s’haurien d’evitar.
-Què hi diria un utilitarista ? I un representant de l’ètica dialògica?
Un utilitarista, que si hi ha es per al nostre ús i sobretot el millor per al major nombre de persones, i un representant d’ètica dialògica que primer hem de tenir cura del món en el que vivim ja que gràcies a ell subsistim i sobrevivim.
 

Activitat 26

 La llibertat interior, font de felicitat

Aquest text pertany a l’obra “Manual” d’Epictet defensa el model de filosofia estoica.
Explica que hi ha dos tipus de possibilitats, unes que són a les nostres mans i d’altres que no.
Per exemple, com distingim una opinió o elecció personal pertanyeria a una opinió lliure, és a dir, a les nostres mans; i les altres que no podem controlar com la pobresa, ja que tenim uns impediments.
Per això moltes vegades la nostra felicitat ve donada per la nostra possibilitat o impossibilitat respecte aquestes opcions, ja que no sempre estaran sota el nostre domini. Això pot fer crear sentiments negatius, però considerem que tot allò del que disposem sempre ho podrem gaudir, i es així com arriba la nostra felicitat. Tot això ens provoca un sentiment de frustració per que ens adonem que no dominem tot el que pensàvem  perquè està fora del nostre control.

Activitat 25

Comparació entre les teories d’ Aristòtil i d’Epicur

Aristòtil defensava la teoria de felicitat com autorealització, anomenada Eudemonisme. Deia que si totes les activitats humanes es realitzen per a un fi, els fins seran mitjans per a un fi últim, la felicitat. Defensava que la felicitat era un bé suprem, que s’aconsegueix amb una activitat contínua i que un cop es té, es suficient.

 En canvi, segons Epicur la felicitat era plaer, l’anomenava Hedonisme. Dintre d’aquesta la teoria que ell defensava  era l’Epicureisme, que consistia en que era savi aquell que organitzava la seva vida calculant quins plaers són els més intensos i duradors, i quins tenen menys conseqüències doloroses; arribava a la felicitat amb un plaer assenyat.

Activitat 24

Definicions Tema 9: Els fonaments de l’acció moral

-Temperament: conjunt de sentiments i passions amb les quals neixen els éssers humans que resulten difícil de modificar.
- Virtut: hàbit de comportament que s’aconsegueix (segons Aristòtil) i  que ens predisposen a obrar bé.
-Amoral: que actua automàticament i sense sentit moral.
-Consciència moral: capacitat humana d’adonar-se que unes formes de vida, valors o principis són moralment millor que d’altres.
-Responsabilitat: d’éssers lliures i conscients que tenen la capacitat d’escollir i el coneixement moral necessari per ser amo dels seus actes.
-Llibertat externa: manca de coacció externa, quan ningú ens impedeix actuar de la manera que ens sembli; i aquesta s’anul·la quan ens empresonen o en dictadures .
-Lliure albir: capacitat de triar entre diferents accions.
-Condicionament: no tenir una llibertat absoluta, però no ens impedeix a prendre decisions.
-Destí: sèrie d'esdeveniments del futur que no es poden alterar, que estan ja fixats i no pot ser controlat per humà i que per tant la conducta no és lliure sinó predestinada.
-Estoïcisme: teoria filosòfica desenvolupada per Heraclit d’Efes i d’altres, que defensen que el savi ideal  és el que s’adona que tot el món està en mans del destí, vol assegurar-se la pau interior fent-se insensible a les opinions dels altres i a dominar les emocions no fent-se il·lusions.
 -Principi de causalitat: tot efecte té una causa i tota causa té un efecte.
-Determinisme genètic: explica que el codi genètic determina les nostres accions, pertany al reduccionisme del la teoria del determinisme científic.
-Indeterminisme: considera que l’ésser humà no està determinat i actua lliurement .
-Autonomia moral: poder escollir el nostres propis mitjans i fins i donar-nos la lleia un mateix.
-Nivell preconvencional: la persona respecta les normes només per les conseqüències , són persones immadures ja que es deixen portar per impulsos egoistes, no segueixen la seva norma i consideren que és just el que els hi convé.
-Nivell convencional:consideren que la norma és justa perquè per a la majoria de les persones ho és, estan influenciades pels que els envolta.
-Nivell postconvencional: les persones distingeixen entre les normes de la societat i els principis morals universals. Anteposen la consciència per damunt del grup, és a dir autonomia, que és el nivell màxim de la maduresa social.
-Lògica de l’atenció: diu que la maduresa és desenvolupar un sentit de compassió i de la responsabilitat per aquells que necessiten ajuda.

Activitat 23

Biografia de Sèneca i comentari de text (pàgina 183)

Biografia
Lucio Anneo Séneca va néixer a Corduba avui Còrdova, Espanya. El seu pare va ser el retòric romà Marc (Lucio) Anneo, més conegut com Sèneca el Vell. Es va educar a Roma on rep àmplia educació, exercirà com a advocat i després de ser nomenat cuestor ingressa al Senat Romà. Es va casar dues vegades, la segona amb Pompeia Paulina. Els seus dots oratòries van atreure les enveges de l'emperador Calígula que es considerava el millor orador de l'Imperi, i només es va lliurar de morir per la tisi que patia que van fer pensar que viuria poc. Després de cursar estudis de retòrica i filosofia a Roma, Sèneca, aquesta profundament influït pels ensenyaments dels estoics, la doctrina desenvoluparia en endavant. L'any 49 dC Sèneca es va convertir en pretor i és designat tutor de Neró, fill adoptiu de l'emperador Claudi. Quan mor Claudi, en el 54, Neró és el nou emperador. La moderació dels cinc primers anys del seu mandat van ser en gran mesura resultat de la influència de Sèneca i Sisè Afranio Ruc (mort l'any 62), cap de la guàrdia pretoriana. Cap a l'any 62, Sèneca perd la seva influència sobre l'emperador. Després de la mort d'Agripina, Neró es va lliurar a tota mena d'excessos i aviat va mostrar desenganxo cap al seu mestre. La gran fortuna que Sèneca havia aconseguit acumular va despertar la gelosia de Neró, que va intentar infructuosament enverinar. Apartat de la vida pública, Sèneca es va dedicar plenament a escriure i a estudiar filosofia. L'any 65 es va veure involucrat en una conspiració per assassinar a Neró, liderada pel plebeu Cayo Calpurnio Pisón. Per ordre de l'emperador, es va suïcidar després d'un banquet conversant tranquil·lament amb algunes persones mentre sortia sang de les seves venes. La seva esposa Paulina va voler imitar el seu exemple i suïcidar també, però l'emperador no ho va permetre i va ordenar que se li tancar les ferides.

Comentari de text
Aquest fragment de l’obra De la vida bienaventurada titulada L’home artífex de la seva pròpia vida adaptada per L.A Séneca defensa la teoria del determinisme cosmològic.
Explica que l’home és savi, si viu la seva vida assegurant-se la pau interior fent-se insensible al sofriment de les opinions dels altres, ja que ha d’aprendre a dominar les seves emocions i no fer-se il·lusions perquè tot és en mans del destí. També diu que els éssers humans hem de ser fidels als nostres principis i alhora construir els nostres camins perquè no som esclaus de les coses i hem de lluitar contra les temptacions. Com a conclusió l’autor ho resumeix tot en el seu títol, és a dir, l’Home artífex de la seva pròpia vida.

Activitat 22

Sobre la llibertat 

Nino Bravo - Libre 

  
Lyrics: 

Tiene casi veinte años y ya está
cansado de soñar,
pero tras la cementera está su hogar,
su mundo, su ciudad.
Piensa que la alambrada sólo es
un trozo de metal,
algo que nunca puede detener
sus ansias de volar.

Libre,
como el sol cuando amanece,
yo soy libre como el mar...
...como el ave que escapó de su prisión
y puede, al fin, volar...
...como el viento que recoge mi lamento
y mi pesar,
camino sin cesar
detrás de la verdad
y sabré lo que es al fin, la libertad.

Con su amor por montera se marchó
cantando una canción,
marchaba tan feliz que escuchó
la voz que le llamó,
y tendido en el suelo se quedó
sonriendo y sin hablar,
sobre su pecho flores carmesí,
brotaban sin cesar...

Libre,
como el sol cuando amanece,
yo soy libre como el mar...
...como el ave que escapó de su prisión
y puede, al fin, volar...
...como el viento que recoge mi lamento
y mi pesar,
camino sin cesar
detrás de la verdad
y sabré lo que es al fin, la libertad.

He escollit aquesta cançó perquè trobo que expressa moltbé aquest sentiment de llibertat, sobretot en la tornada i al final. Parla d'un noi de vint anys que decideix actuar davant els seus somnis. Llavors un cop actua se sent més feliç que mai, i segueix un camí per arribar a la llibertat que sempre havia somiat....................

Activitat 21

Definicions Tema 8

Monisme materialista:  és la teoria que explica el psiquisme humà com una conseqüència del cervell, només admeten una realitat amb caràcter material.  

Fisicalisme: teoria monista materialista ; que afirma que les activitats mentals són simple processos fisicoquímics o neurofisiògics. Defensada per Jose Ferrater Mora i Paul Feyerabend. (la ment s’origina a a partir de la matèria).

Materialisme emergentista:  teoria monista materialista; consideren  que el que es mental no es redueix a allò físic, però si que emergeix evolutivament del que és físic. Defensada per Mario Bunge.

Dualisme platònic: teoria dualista; defensa que l’ésser humà està compost de cos i ànima.
L’ànima és immortal i immaterial, i el cos es material i mortal. (dues realitats diferents). Defensada per Plató.

Hilemorfisme: teoria dualista defensada  per Aristòtil, manté que l’ànima i el cos formen una única realitat. ( hyle à matèria; morphé à forma).
També és defensada per Tomàs d’Aquino, que considera que l’ànima és la forma del cos.

Dualisme interaccionista: defensada per John C. Eccles; manté  tres teories:
- Ment i cervell són dues realitats diferents.
- Ment autoconscient .
- Interacció entre el que és físic i el que és mental.

Interaccionisme emergentista: defensada per K.Popper i intenta superar les teories dualistes i monistes. La seva teoria es basa en:
-Món 1: format pels cossos físics i materials.
-Món 2: format pels estats mentals, experiències psicològiques i els estats mentals.
-Món 3: format pel conjunt dels productes de la ment humana, al qual pertanyen histories, mites, ciberespai...

Raò teorica: segons Aristòtil, aquesta s’ocupa d’allò que no pot ser d’una altre manera, fa referència a esdeveniments que es poden explicar. (coneixement)

Raciovitalisme: pensament desenvolupat per Ortega i Gasset, entén la vida com a raó; es a dir, la vida és la realitat radical.

Raó instrumental: s’entén el coneixement per fabricar artefactes per dominar la naturalesa. També es denominada com a racionalitat estratègica, que té com a objectiu arribar a l’ èxit.

Acció comunicativa: racionalitat humana que no busca l’èxit, sinó que persegueix l’entesa i la comprensió.

Persona (Boeci): al segle IV la defineix com a una substància individual de la naturalesa racional, és a dir: l’ésser humà no està en mans del destí sinó que subsisteix per si mateix i no per altri, i està dotat d’autoconsciència, voluntat i sociabilitat.

Personalisme: és un corrent filosòfic  defensat per Emmanuel Mounier, Martín Buber i Emmanuel Levinas . Que considera l’esser humà com a persona, com a realitat individual i comunitària a la vegada.

Dignitat: la persona ocupa el grau més alt, perquè ni se subordina a les coses, ni té un preu.

Existència  encarnada:  explica que les persones estan dotades d’interioritat que els permet obrir-se a altre coses.

Activitat 20

PPT: Cos i ànima

Cos i ànima

View more presentations from conchigarcia25.

Activitat 19

Amb quina teoria del cervell i la ment t'identifiques més?

Amb la teoria que ,és m'identifico perquè la considero més coherent, és amb la del dualisme interaccionista.
Ja que defensa tres teories diferents però que tenen relació amb que la ment i el cervell son realitats diferents; és a dir, la ment o l'ànima és immortal i el cos només és material i mortal, però aquestes necessiten una interacció entre elles per formar-ne una realitat.

Activitat 18

Definicions Tema 6

Animal cultural: ésser humà o animal peculiar amb una naturalesa biológica que s’obre a l’ordre cultural: al llenguatge, la técnica, la moral, el dret, l’economia, l’art, la ciencia i la religió.

 Individualisme possessiu: Segons aquesta teoria cada ésser humà és l' únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles.

Individualisme altruista: es el contrari a altruista. Es doncs necessari trobar l’equilibri entre un individualisme insolidari, que no respon a la realitat humana, i un col·lectivisme que anul·li la individualitat, perquè tampoc respon al que som.

Sociabilitat natural: Segons aquesta teoria, l' ésser humà és un " animal polític" que necessita la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se d' acord amb les capacitats pròpies.

Contractualisme: Els defensors d' aquesta posició defensen que l' ésser humà no és sociable per naturalesa, sinó que la societat és una construcció artificial nascuda per fer possible una convivència precària.

Estat de natura: designa l’hipotètic estat en què es trobava la humanitat abans de l’existència de totes maneres de govern o de societat civil

Antropologia social: Aquesta ciència es dedica a l' estudi de la manera de viure dels diferents grups humans i l' evolució que han experimentat, també es preocupa, naturalment del comportament social de les diferents comunitats.

Cultura: La cultura és tot allò que ens envolta menys els éssers vius, que no formen part de la cultura. Podem distingir dos tipus de cultures, la material i la mental. La material està formada per productes materials i artefactes i al mental, no tangible, consta de les creences socials, els valors i les normes.

Subcultura: Dins de cada cultura es distingeixen les subcultures, formades per persones que no viuen la principal cultura a la que pertanyen de la mateixa manera, per diferències d' edat, econòmiques, de classe social, d' origen ètnic.

Contracultura: És un moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica i presenta un projecte de cultura i societat alternatiu; grups contraculturals son les tribus urbanes, els grups d'àtac social i els grups socials alternatius.

Nous moviments socials: intenten trobar un sentit a l’existència per diferents mitjans, com ara sortides del nucli familiar, reunions, activitats, xerrades... i rebutgen el materialisme social.

Civilització: fa referència a la forma c global de vida d'un poble; conté valors, normes, institucions, models de pensament, és a dir, un ampli conjunt de fenòmens culturals.

Etnocentrisme: Analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, que es converteix en la mesura per valorar als altres.
Racisme: Creença en l' existència de races superiors i inferiors, creuen que els altres races no són iguals i que són menyspreables, aquesta es una actitud insostenible, ja que una societat sense diferències ètniques no es podria sostenir.
Aporofòbia: Posició més estesa derivada de l' etnocentrisme i es basa en el menyspreu i el rebuig envers el pobre.

Multiculturalisme: existències de diferents cultures en un mateix escriptori.

Interculturalisme: Parteix del respecte a les altres cultures i propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d' igualtat basant-se en el reconeixement de la naturalesa pluralista de la nostra societat, en la comprensió de la complexitat de les relacions interculturals, en el diàleg entre les cultures i en la col·laboració en la recerca de respostes als problemes mundials.

Relativisme cultural: Aquesta posició proposa analitzar les diverses cultures des dels seus propis valors i recomana la tolerància cap a les diferents expressions culturals, té grans limitacions ja que te risc de provocar racismes, separacions, actituds romàntiques i paràlisi cultural.

Universalisme: descobreix uns valors compartits, entre els quals destaca el respecte a les diferencies culturals; condueix a una actitud clarament intercultural que permet un diàleg real entre les cultures i evita que unes cultures s’imposin a unes altres.

Civilització mundial: es concreta en:
-els drets humans,
-la consideració de valors com la llibertat, la igualtat i la tolerància
-dialogants per la tolerància activa la persona vol arribar a entendre’s amb els altres.

Activitat 17

Samuel P.Huntigton

Aquests textos pertanyen a Samuel P. Huntington tracten sobre les civilitzacions de la seva obra de la seva obra:  xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l’ordre mundial, 1996.

El primer explica que s’acaba la era quelcom estava dominada per ideologies occidentals, a causa de les diferencies religioses arreu del món. I es crearà una nova societat en les civilitzacions,produïdes per aquestes cultures amb tradicions, costums, pensaments i cultura pròpia.

El segon text, parla de sobre la característica comuna de totes les societats, que és d’universalitat, ja que tots el essers humans de les diferents societats, vivim en un mateix planeta, la Terra.

Activitat 16

L'aporofòbia
 Aquest text de l’Aporofòbia pertany a un article de l’ABC Cultural publicat per Adela Cortina.
Ens explica que en realitat la gent no és racista, ni xenòfoba, sinó que tenen sentiments d’odi o rebuig als estrangers i immigrants de classe social baixa.
Ja que no tracten de la mateixa manera a un estranger d’un barri marginal, que a un ric; sinó que aquest els obrim les portes.
Per això, arriba a la conclusió, que el sentiment que alguns tenen és odi als pobres; que és l’aporofòbia.
I personalment, crec que aquest sentiment ve donat per la manca d’igualtat entre els mateixos individus d’una mateixa o no civilització.                                                         

Activitat 15

El nacionalisme

El nacionalisme es un sentiment, una forma de cultura, que fa referència a una ideologia, i que repercuteix a la nació.
Hi ha molt símbols que representen i condicionen al nacionalisme, com: banderes, himnes, equips de seleccions... és a dir totes aquelles coses pròpies d’una nació.
Però de vegades trobem problemes de comunicació o de falta de coneixement entre les mateixes comunitats d’una nació, i provoca dificultats en el progrés d’aquesta per la ignorància dels habitants; ja sigui per cultura, tradicions populars, llengua, economia,creences o d’altres factors que englobin el nacionalisme.
La manca de llibertat, igualtat i solidaritat no fan possible el diàleg, per tant no trobem la tolerància que hem de tenir per a comprendre a altres nacions
Tot i que aquest es basa en donar suport a la pròpia nació per a poder facilitar la convivència entre comunitats i estats, i així poder-ne afavorir a la humanitat i avançar en col·lectivitat.
Per això considero que amb aquests desacords sempre trobarem conflictes que no ens permetran accedir a noves resolucions per progressar correctament i aconseguir-ho pel que lluitem i honrem.